El funeral ha estat un alleujament. Primer de tot per a ell. Una llarga vida de patiment que s’acaba. Hi ha els pobres de l’Àfrica, hi ha els presidiaris que compleixen condemna, hi ha els malalts físics als hospitals. No res, comparat amb el sofriment d’un esquizofrènic, bondadós i intel•ligent. Una vida així, llarga, és un misteri, contra el qual ens revoltem, però que ens ha permès de ser solidaris, de participar, en la nostra petita mesura, de la tendresa paternal i maternal de Déu. Ell era realment el més pobre dels pobres, el més desvalgut dels desvalguts i, per tant, el més estimat de Déu, el fill preferit, en qui un pare i una mare aboquen sense mesura llur tendresa. S’hi aboquen ells mateixos.
Ara, al Cel, a les mans paternals i maternals de Déu, ell sí podrà realitzar-se plenament com a home, desenvolupar la seva fonda bondat i la seva magnífica intel•ligència. Coneixerà tot i estimarà tot. Tot ell només serà amor: només serà amat i amarà. El més pobre i el més desvalgut és el qui no té res més que l’amor; és per això que és el preferit de Jesús.
Per acabar el funeral, mentre sentíem Els Segadors, un vers d’en Joan Maragall, avi del difunt:
Senyor! Deu consol a qui plora
i torneu-li el plor a qui no pot plorar
i doneu-li pau a l’ànima inquieta
perquè us sàpiga esperar.
|
INICI
Vida
Itinerari místic
Català