Per què ens hem de posar corbata, i les senyores joies bones per comptes de bijuteria, per anar al Liceu, si després l’Àlex Rigola fa el que li dóna la gana amb Der fliegende Holländer? Wagner mereix un respecte, al menys per part dels senyors, i cap senyora o senyor aniria a una òpera de Wagner sense la unció que mostra l’etiqueta; però Rigola ja ho veurem.
No critico la direcció d’escena d’en Rigola, que va ser impecable, del nivell de l’excel•lent feina que van fer l’orquestra, el cor i els sis intèrprets, singularment Alan Titus en el rol de l’Holandès. Però s’ha de ser molt agosarat per manipular Wagner, i si portes mala llet és facilíssim caure en la impertinència pròpia del jove o del professor. Veiem, està bé fer sortir un gos al vaixell, o un mariner en bicicleta, com una mena de llicències humorístiques que fan descansar el públic amb un somriure després de dues hores seguides de diàlegs wagnerians. I té la seva gràcia ballar una cançó de taverna de Wagner com un rap; és pot considerar fins i tot un experiment interessant. Ara bé, ¿què dimonis hi pinten la màquina de coca-coles, les teen-agers fotent-se el botelló i les bruixes pornogràfiques a la tempesta?
Eugeni d’Ors va dir en un saló a un jove professor que presentava un experiment científic amb xampany: “Els experiments, amb gasosa”. Wagner, Richard Wagner.
|
INICI
Vida
Itinerari místic
Català