L’òpera “Andrea Chénier” d’Umberto Giordano no té una música destacable, però sí un argument gloriós, que freqüentment passa desapercebut als crítics entre l’anàlisi històric de la Revolució Francesa. Aquest argument és el triomf de l’amor sobre el terror. Robespierre prengué el poder e instaurà el Terror el 1793, amb un Tribunal Revolucionari que només podia dictar dues sentències: llibertat o mort. Però això només és el teló de fons de la veritable història, la de la pubilla aristocràtica Maddalena de Coigny i el poeta André Chénier. Maddalena, salvada gràcies a la humanitat una minyona que l’amaga, s’enamora d’André, l’únic que pot tenir cura d’ella en aquella situació tràgica. I Chénier, pel seu amor, renuncia al passaport que el portaria a l’estranger. Condemnat injustament a mort per la passió gelosa del seu rival Gerard, abans criat dels Coigny enamorat de la senyoreta i ara capitost revolucionari, Maddalena s’intercanvia amb una altra condemnada per morir amb ell.
És aquest duet final, a l’albada del dramàtic nou dia que els portarà a la guillotina, que justifica tota l’òpera, algunes estones feixuga en les escenes de masses, tot i que l’escenografia de Philippe Arlaud amb què s’ha representat al Liceu és força grandiloqüent. D’altra banda, musicalment aquest obra de Giordano precisa veus de gran qualitat, com són les de José Cura i Carlos Álvarez.
L’amor venç el Terror. L’amor transforma la por i l’angoixa en desig i en gaudi; l’amor fa morir l’home i la dona per fer néixer l’heroi i l’heroïna. L’amor és més fort que la mort, perquè l’amor és, precisament, la vida. I un instant de vida autèntica, un instant d’amor, justifica i fa plena tota una vida i tota una mort.
|
INICI
Vida
Itinerari místic
Català