Aida és un partitura molt coneguda, però que segueix sorprenent. La seva estrena a l’Òpera del Caire va ser el zenit de la humiliació de l’Islam per la burgesia europea. Aida se situa en un espai inexistent i en un temps intemporal: l’Egipte antic on passa l’acció ha perdut per a nosaltres tot significat; l’espai, l’època i els personatges només existeixen a l’escenari: han esdevingut un símbol pur.
És lògic, doncs, que al Liceu hi fóssim tots, des de la burgesia catalana més rància fins a la que acaba d’arribar. Hi era en Pasqual Maragall, estripat i llençat a la paperera com el sobre de la carta pels socialistes espanyols, amb qui havia pactat el “finis Catalonie” sense dolor. Hi era en Joan Maria Nin, a la llotja de La Caixa, de la qual és flamant director general. Hi eren moltes tietes que ja no surten de casa; i hi portaven els néts. Per plorar elles amb l’amor espiritual de “Celeste Aida, forma divina” del primer acte; perquè ploressin ells amb l’èpica material de les trompetes de “Gloria all’Egitto” del segon acte.
El ritual d’anar a veure Aida al Liceu enguany s’ho val: el vincle entre amor i eternitat , emotiu i brillantment pompós, succeint “com sempre”, és a dir, en l’escenografia estrenada per Josep Mestres i Cabanes l’any 1945. Això precisament ha estat una de les millors idees del Liceu d’aquest hivern: representar Aida amb els magnífics telons de 1945, de sempre, que la vista no es cansa d’admirar.
Per què canviar-los? Els egipcis copsaven l’univers com a essencialment estàtic. Amb això no es negava l’existència del canvi; però el canvi, en la mesura en què tenia un sentit, era la repetició del canvi, el ritme vital d’un univers que havia sortit, complet i immutable, de les mans del seu creador. Com hauríem volgut que fos el món burgés.
Les melodies d’Aida, paradigma de la bellesa immortal d’un món estàtic, són per al públic del Liceu una possessió valuosa, un exercici de reconeixement de quelcom imprecís. La familiaritat de cadascuna de les melodies d’Aida és el mitjà per exercitar aquesta memòria irreal. Aida ens lliga a la memòria d’una cosa oblidada fa molt de temps: la llegendària edat d’or de la burgesia catalana.
|
INICI
Vida
Itinerari místic
Català