S’acaba l’exposició “The late series” de Rothko a la Tate Modern de Londres. Pocs artistes com Rothko han sabut arribar al drama de l’home occidental contemporani: la necessitat de meditació i d’introspecció, com a contràries a l’activisme exterior. Els grans murals monocolor creen una invitació a l’ànima a expandir-se vers les parets, sortint de l’individu per a ser allí observada i tal vegada millor entesa.
Rothko juga amb dos colors: el vermell i el negre. El color de la vida i el color de la mort; el color de la sang comuna i el color de la soledat absoluta. No hi pot haver una cosa més clàssica. Com també és neoclàssic el continu emmarcament, la persistent concreció del marcs, la limitació dels “frames” a la mirada introspectiva i a al mirada del món, per centrar-la en la vida i en la mort, en la sang comuna i en la soledat. ¿No és el mateix que feia Michelángelo a les biblioteques i façanes exteriors i interiors dels edificis florentins que bastia pels Médicis: marcs, que emmarquen les finestres a la vida i a la mort, a la comunitat i a un mateix?
Ho vaig entendre quan a l’audioguia sonava “Don Giovanni” de Mozart. És que Rothko escoltava Mozart al seu estudi mentre treballava. Ah, clar, el neoclassicisme! Aleshores, perquè hom classifica Rothko din l’ “expressionisme abstracte”? Els murals de Rohtko no expressen res d’ell mateix, i no son abstractes; són un marc ben concret per a l’expressió de cada espectador. Cal re-situar Rothko en la història de l’art.
|
INICI
Vida
Itinerari místic
Català