La beatificació d´Antoni Gaudí

El Divendres Sant de 1992, el predicador popular Ignasi Segarra (Albesa 1929 - Barcelona 2003) va fer el Sermó de les Set Paraules a Riudoms. El va il•lustrar amb frases de Gaudí que encapçalaven cada capítol d'una biografia acabada de publicar. Veníem de visitar el Mas de la Calderera, on l'arquitecte havia après les primeres lliçons de la seva gran mestra, la Natura. El mossèn va baixar de la trona encara radiant pel toc de l'Esperit Sant i va dir: "Cal beatificar Gaudí". De seguida va sorgir un grup de laics disposats. Vam proposar a l'Arquebisbat de Barcelona que promogués la beatificació. No els va interessar, ja que destacats clergues i laics intel•lectuals hi eren en contra; i fins i tot alguns dirien que érem uns pallassos que feiem una broma. Baixant les escales de l'Arquebisbat, constituirem l'Associació pro Beatificació d'Antoni Gaudí, entitat civil registrada a la Generalitat. Va ser providencial, perquè així s'evidencia que Gaudí no era un sacerdot, un frare o un sagristà. A més, ningú podria acusar l'Església de Barcelona de muntar la beatificació per motius econòmics o turístics, ni tampoc a l'Associació, independent i que viu de donatius. A Gaudí, doncs, el beatificaria el poble, el mateix poble que, mentre els intel•lectuals noucentistes i lerrouxistes el reduïen al paper d’orat, de guillat morbós, li donava els diners perquè aixequés la seva "Catedral dels Pobres", i potser a don Anton li agrada que sigui així. Per llançar la beatificació, seguirem McLuhan: "el mitjà és el missatge" i "vivim en una aldea global". Editarem una estampeta en català, castellà, anglès i japonès. Es titula "L'Arquitecte de Déu", que és com havia estat anomenat Gaudí després de la seva mort, el 1926. Perquè la nostra idea no era original (cosa que tractant-se de Gaudí és com un pecat). L'arquitecte havia mort amb fama de santedat i anava a ser beatificat. Però van venir la caiguda de la Monarquia, la persecució religiosa, la guerra, el cabdill, el concili i el postconcili. No eren "els temps" de la beatificació. Això és el que l'Esperit Sant havia revelat al Dr. Ignasi Segarra al Mas de la Calderera, perquè ho anunciés, començant per la seva volgut Riudoms: Ha arribat "el temps" de la beatificació de Gaudí! És el període dels pontificats de Joan Pau II i de Benet XVI. En efecte, Gaudí és una realització exemplar de la idea del papa patriota polonès i artista que la fe només està plenament viscuda quan es transforma en cultura, i la cultura és la nació. I és l'oposat al Relativisme, assenyalat pel papa teòleg com l'enemic actual del Cristianisme: Gaudí repetia que "la Bellesa és la resplendor de la Veritat", creia en la Veritat, absoluta i independent dels qui la cerquen, i que el seu treball d'artista consistia precisament en modelar la matèria finita fins que la llum de la Veritat infinita pogués ser-hi vista per tots els altres homes. Gaudí és l'arquetip de la "aliança entre l'Evangeli i l'Art" que propugnava Joan Pau II en la seva Carta als Artistes (1999), la qual desenvolupa el Missatge als Artistes del final del Concili Vaticà II (1965). Benet XVI la va enriquir en el Discurs de la Capella Sixtina (2009) amb la tesi que el camí de la Bellesa és un itinerari de fe, de recerca teològica, que acaba trobant el Tot en el fragment, l'Infinit en el finit. Una tesi que li podria haver dictat Gaudí, dedicat a això en cadascuna de les seves jornades i que va trobar a les tres persones infinites de la Santíssima Trinitat en la geometria profunda de la Natura, en el paraboloide hiperbòlic. McLuhan era un geni de la comunicació de masses i va funcionar. La resposta del poble cristià de Catalunya va ser entusiasta: "Ja era hora!". La reacció dels mitjans de comunicació catòlics –d’Itàlia a Filipines, passant per Polònia, Irlanda, Quebec, Mèxic, etc .-, va ser també unànime: Gaudí serà un sant universal, com Francesco d'Assís. I el ressò mediàtic va ser i és sorprenent: els grans diaris, televisions, ràdios i agències del món ens concedeixen molt espai, amb un tractament positiu. Constatem que Gaudí és, com Luther King o Teresa de Calcuta, un dels cristians més coneguts i admirats per la societat contemporània global. Tots troben saludable, una bona notícia, que, si els catòlics tenen un tipus com Gaudí, el posin a l'aparador. Aviat se'ns van unir protestants. L'arquitectura de Gaudí, com la música de Bach, eleva a Déu indistintament catòlics i luterans. És lògic, car l'arquitecte volia viure personalment com un dels primers cristians i desitjava amb la seva obra mostrar a la societat progressista industrial l'Església primitiva. Més endavant, el pelegrinatge del temple del Buda recolzat de Nanzoin (Japó) a la tomba de Gaudí, que va portar un gran donatiu per a la beatificació, recollit entre feligresos budistes, ens va demostrar que creients piadosos de religions no cristianes pensen que Gaudí viu al cel i veneren el seu camí. A alguns d'ells, la Sagrada Família, que és l'exteriorització de l'ànima de Gaudí, els ha atret tant Jesús que s'han fet cristians i s'han batejat. El nostre objectiu era el Vaticà, el centre decisori de l'Església, inclòs el que afecta Catalunya. Presentem als cardenals, monsenyors i prelats que trobarem pels passadissos dos arguments. Primer. El món contemporani no ha estat construït pels catòlics. Freud, els Beatles, Picasso, Ford, Gandhi, Nietzsche, Lincoln, Stalin, Mussolini, etc. no eren catòlics. Molts voldrien recloure l'Església catòlica en el passat, en un museu. Tanmateix, alguns catòlics han contribuït brillantment a la construcció de la contemporaneïtat. Per exemple, Pasteur o els fundadors de la Unió Europea. I Gaudí, en l'avantguarda de les arts plàstiques, que, quan l'acusaven d'estar alçant anacrònicament l'última de les catedrals, replicava: "Potser serà la primera de la segona tanda". Segon. L'Església ha comptat amb les millors obres artístiques de cada generació, però no ha tingut estima pels seus autors, com si acceptés que els tocava portar una vida "d'artista". En el catàleg dels sants de l'Església catòlica falta ostensiblement un gran artista de fama mundial. Joan Pau II va voler reparar aquesta injustícia, i, rebuscant en els Museus Vaticans, va beatificar el 1982 fra Angelico i el va nomenar patró dels artistes. El nostre candidat feia tard, però és un número u, com Michelangelo. A més, fra Angelico és del segle XV i Gaudí és del XX. I, sobretot, fra Angelico és un frare dominic sant que pintava; en canvi, Gaudí és només artista: és un artista sant. Fins que un dia el Papa va demanar: "Aquest Gaudí, és laic?". I el procés canònic es va obrir el 12 d'abril de 2000. La beatificació de Gaudí contribuirà al dibuix de la Història de Catalunya. La cultura catalana té dos cims: L'expansió mediterrània de la Baixa Edat Mitjana i la Renaixença. Afirmava Gaudí que "el temple és l'única cosa digna de representar el sentiment d'un poble". Allò que van ser Santa Maria del Mar i la Seu de Mallorca, totes dues a la vora del mar i una filla de l'altra, són per a la Catalunya actual l'església de la Colònia Güell i la Sagrada Família, en una fàbrica i en l'eixample urbà de la capital. Ara bé, glossant el savi arquitecte, les cultures i les nacions són valorades, resumides i enteses des de fora a través dels seus "temples vius": aquelles persones que les encarnen i són més conegudes internacionalment. El millor de l'expansió mediterrània ho encarna el beat Ramon Llull, i el millor de la Renaixença, Antoni Gaudí. Amb la seva beatificació s'aconseguirà una bellíssima simetria històrica: els dos moments àlgids del poble català a la història universal seran identificats internacionalment per dos beats. Una interessant singularitat. Per a la generació independentista emergent, la beatificació de Gaudí és un regal del cel. I per als catalans amb menys religió o sense? L'arquitecte mai no els va expulsar de la Sagrada Família o del Park Güell, ni del seu concepte de Catalunya. Ben al contrari: construïa per a tots. L'amor a Catalunya, l'amor a l'Art, l'amor al treball ben fet i l'amor als pobres eren per a Gaudí zones comunes, d'esforços compartits i diàleg; eren àmbits i maneres de viure la fraternitat universal, el seu ideal utòpic més sentit. Ell mateix no es va ocupar de la religió des de l'adolescència fins als quaranta anys, quan, en una decisió madura i autònoma, amb ple coneixement de les alternatives, va escollir les Benaurances de Jesús, posant a fons els mitjans que el Mestre en el mateix Sermó de la Muntanya assenyala per assolir-les: bon exemple, castedat, senzillesa, amor als enemics, almoina, pregària, dejuni, pobresa, prioritat de les obres sobre les paraules i abandonament en la Providència. Després, diria de si mateix, referint-se a la seva experiència anterior: "L'home sense religió és mancat espiritualment, és un home mutilat". Gaudí no va arribar a "feliços els mansos", ja què no va aconseguir dominar el mal geni. A partir dels seixanta anys, lliure d'obligacions familiars, es va lliurar al projecte de la Sagrada Família amb idèntic misticisme amb què altres funden una institució religiosa o missionen un nou país. Déu s’hi va portar bé: li va concedir una creativitat superior a la de la joventut i, als setanta-quatre anys, la mort que li havia demanat: a l'hospital de pobres, recollit i acompanyat per la caritat cristiana. (Reproduït de "La Vanguardia - Grandes Temas" 05 - novembre 2010)